En els darrers anys, des de l’esclat de la bombolla immobiliària l’any 2007, la punta de l’iceberg
de la crisi econòmica i financera, hem assistit a un degoteig incessant de males notícies pel que fa a la situació econòmica de l’Estat Espanyol, la Unió Europea i el món en general. Més aviat des d’una posició passiva, les classes populars hem anat interioritzat, o com a mínim així ho ha intentat el govern del capital, el discurs de la dreta neoliberal sobre la responsabilitat compartida de la crisi, fent-nos a totes responsables i culpables d’aquesta situació.
Malgrat això, nosaltres tenim clar que no es pot atribuir al conjunt de la societat el desmantellament d’una economia que, tan avui com ahir, és regida i monopolitzada per la
burgesia catalana, espanyola i mundial, els grans lobbies internacionals. En definitiva, per tots aquells que defensen i legitimen la societat capitalista, basada en l’explotació d’una classe imperant per sobre de la majoria.
Durant els anys de vaques grasses s’ha promogut i fins i tot premiat, el consum constant i incessant, fent-nos creure que aquesta era la manera única i hegemònica de viure. En el cas de l’Estat Espanyol, el pal de paller ha esdevingut l’especulació immobiliària, apostant per una construcció massiva i desorbitada que no ha tingut en compte ni el territori ni l’ús i potenciació de l’espai públic com a punt de trobada i creixement de les persones. Tampoc ha tingut en compte les necessitats reals de la població, ans al contrari: l’ha empès a endeutar-se més enllà de les seves possibilitats.
Els bancs han sigut els primers a seguir aquest patró, apostant per l’economia especulativa. Amb l’esclat de la crisi immobiliària i la posterior crisi financera aquests bancs (al no poder assumir el propi endeutament) han estat rescatats pels estats del capital. De manera indirecta ens han fet partícips al conjunt de la societat, pel fet d’haver d’assumir un deute privat amb diners públics. Aquesta situació ens porta a una fotografia d’uns estats subjugats a la voluntat dels mercats i als manaments del BCE, el BM i el FMI, òrgans totalment arbitraris i antidemocràtics en el sentit d’haver contret un elevat deute públic. Cal recordar que en la darrera reforma de la Constitució Espanyola a principis de curs, el bipartidisme de l’Estat va assegurar-se per escrit
l’obligatorietat de retornar aquest deute, tancant la porta a altres possibles mesures. ( com no pagar el deute com van fer països com Mèxic, Argentina, o Equador).
En definitiva, aquest deute públic imposa un reajustament de l’economia basat en la retallada dels drets socials com l’Educació o la Sanitat, la deriva cap a les privatitzacions d’aquests serveis i un seguit de retallades laborals (Reforma Laboral) que lluny de potenciar un canvi de model productiu pretén facilitar encara més les coses a la patronal. Fent-nos perdre a la majoria de la població uns drets que van costar suor, llàgrimes vides.
S’obvia la possibilitat de retallar en altres esferes com el pressupost de defensa, els sous i dietes dels governants i els sous vitalicis, la persecució real del frau fiscal o acabar amb el manteniment d’una monarquia hereva de l’espanyolisme i el franquisme més arcaic i ortodox.
El problema estructural de centrar el model productiu en la indústria del totxo ha deixat unes llargues llistes d’atur. El problema de l’habitatge no ha estat resolt: tot i ser evident que hi ha un gran parc d’habitatges buits, com és el cas de Terrassa (amb 14.000 habitatges) , veiem com famílies senceres són desnonades de les seves cases. L’emancipació juvenil segueix estancada o fins i tot en retrocés, sent impossible pels joves accedir als seus propis espais. L’atur juvenil assoleix nivells bàrbars (+ del 40%), i el preu dels estudis superiors augmenta any rere any de manera desorbitada.
Davant de la situació actual, l’Assemblea de Joves de Terrassa fem una crida a tots els joves a ser crítics, mobilitzar-se, recuperar espais de lluita, buscar i crear alternatives al sistema capitalista. No podem deixar que ens segueixin asfixiant lentament; hem de prendre consciència i plantar cara de forma activa! EL CAPITALISME ENS ASFIXIA, JOVE AGAFA AIRE!
.jpg)
